Blanc o negre

Havia estat més de gris. Des que recorde aquesta pregunta terrorífica auto definitòria.

Perquè havia vist el gris com el color amb més possibilitats, només pel concepte que la mateixa persona que s’ho pregunta vol fer entendre.

En realitat, el gris també pot significar ambigüitat o no voler mullar-se en alguna cosa.

Supose que en algun punt vaig dir: a la merda amb aquests tres colors.

En vull ser d’altres i tots alhora a ser possible, angoixada per la necessitat de desitjar i, desquiciada ja amb tan sols vint anys, pel ràpid que corria el temps (sobretot quan ets una dona occidental) fruit de la multitud d’expectatives.

Va ser en aquell moment de la història on les personalitats també es podien elegir segons el caption d’Instagram.

Keep dreaming oh yes you can do what you dream do what you love and love what you do ¿que no? So try to keep dreaming harder.

I un llarg etcètera de sinopsis de terror.

M’agradaria no sentir-me frustrda amb totes les conductes induïdes pel capitalisme; he passat del keep dreaming a l’altra cara de la lluna, la que suposa viure intentant ser de classe mitjana o almenys, aspirar a no tindre una pitjor vida de la que em varen donar els meus pares. You know el mareo que això significa. Supose que sí. Perquè s’han de fer molts números.

Ser de classe mitjana amb por a la pèrdua de privilegis, de vegades, significa triar una performance a només un color, com si ho apostares tot en una partida. Perquè no hi ha temps ni diners sobrants per a experimentar en variants o tenir marge d’error.

És clar que només el fet de poder elegir quin color, ja està significant un gran privilegi.

Poder ser un color cada dia, podria arribar a veure-ho (en aquest punt) com una cosa desilusional o, un privilegi del món influencer o, simplement una de les grans habilitats que les persones riques ens mostren en la revista Hola i les xarxes socials. El órden de los factores no altera el producto. He deixat als artistes consagrats i otras cosas fora de la equació con tal de poder ficar la frase xd.

Jo mateixa, de tant en tant, intente disfressar-me de coses que he considerat racionalment fora de la meua identitat per falta de temps o diners, perquè ante todo: fuck the system.

Vaig pensar en tot açò al llegir el diari que vaig escriure durant els mesos que vaig viure i treballat en Bali. , vaig observar, que no hi havia cap espai públic relaxant (ni tampoc no relaxant) perquè tot estava capitalitzat.

La gran majoria local en situació precària, que no podia ni pot permitirse el luxe de divagar en algo tan absurd com en la auto definició a través d’un color.

El capítol en qüestió es deia: la gente rica puede tener más vidas.

Un poc de vibra mr wonderful per a contrarestar.