Trilogia del Bar

I. El que no es pot embargar / II. La marca de la taula / III. La visió del cambrer

irene Agrafojo

Trilogia del Bar

I. El que no es pot embargar

La llum de la tarda va entrar al garito amb la mala hòstia d’una sentència judicial. Es va clavar en un cercle d’humitat a la taula, el rastre d’algun desgraciat que havia passat per allà abans que jo. Una marca fastigosa. Em va pujar una nàusea seca, d’aquelles que no venen del cos sinó del fàstic de compartir l’aire amb gent que ja no hi és del tot. Em vaig quedar mirant el cercle. No semblava una taca. Era un pou. Tot el greix del local hi anava a morir. M’hi vaig inclinar fins que el fred de l’aigua em va tocar el nas i, joder, allà dins no hi havia fusta. Hi havia el menjador de casa meva. La tele de plasma. Les vambes cares, lluents com promeses barates. Tot portava el meu nom, però jo ja no sabia qui collons era el propietari. Al fons del cercle, un tipus amb la meva cara em mirava sense pressa. Com si jo fos una cosa que ja no calia acabar. Llavors ho vaig entendre: l’aigua no reflectia. Retenia. La taca m’estava xuclant pels marges, desfent-me lentament, com tinta dolenta en un cubata calent. Vaig voler apartar-me, però ja no pesava com abans. La cadira grinyolava sota un cos que començava a sobrar. Me n’anava taula avall. Ja no hi havia ningú assegut. Només líquid brut, sense forma. Una taca. El cambrer la netejaria amb un drap humit. Sense mirar. I amb aquell gest sec m’enviaria a l’altre barri, com qui esborra una factura antiga.

II. La marca de la taula

La llum va entrar pel finestral. Vertical. Un tall net que dividia la taula en dues àrees exactes. El funcionari no va moure ni un múscul. Tenia el maletí alineat amb el cantell de la fusta, a una distància precisa de cinc centímetres. Tot en ell era un angle recte: la ratlla del pantaló, el nus de la corbata, la mirada fixa en un punt inexistent. Ell no seia; ell s’instal·lava amb la precisió d’un arxiu de metall. Llavors la va veure. Una esquerda. Just al costat de la seva mà dreta, trencant la simetria perfecta del taulell. Era una irregularitat ofensiva. Un error de càlcul a la superfície. Va treure un mocador de fil, blanc, impecable, i va intentar netejar-la. Pensava que era una taca. Però el mocador es va quedar enganxat. L’esquerda era profunda. Va passar-hi el dit índex, buscant la lògica del material, però la fusta no estava freda. Estava a trenta-set graus. Calor humana. Va retirar la mà de cop, com si hagués tocat un cadàver. El dit li cremava. Es va mirar la pell i el món se li va ensorrar per la base: al seu índex s’obria una fissura seca, exacta, que reproduïa cada veta de la fusta. Sense sang. Una ferida administrativa. Va mirar al voltant, buscant algú a qui reclamar. Però el cambrer seguia allà, netejant el mateix got amb un moviment circular, rítmic, infinit. Una litúrgia que no constava en cap manual. El soroll de la ràdio ja no era música; era una interferència en el seu sistema operatiu. Va tornar a mirar la taula. L’esquerda continuava allà. Idèntica. Massa. No va pensar que la taula s’hagués trencat. Va entendre, amb un terror geomètric, que l’únic que estava fora de lloc en aquell bar era ell. El pols li bategava a la punta del dit, al mateix ritme que la fusta. Ja no era un home. Era una peça defectuosa en un bar que no admetia devolucions.

III. La visió del cambrer

Odio aquest torn. Una hora més i encara no he pogut ni fer un cigarro. La llum aquesta de la tarda m’enlluerna i només serveix per veure la merda que hi ha als vidres. Passo el drap per sobre. Tant me fa. El bar fa pudor de fregit i de Zotal, d’aquest que et pica el nas i et recorda que cobraràs una misèria a final de mes. A la taula quatre hi ha un flipat que no ha demanat res. Té el nas a un pam de la fusta, mirant una taca d’aigua com si estigués veient la Verge. Un altre modernet de ciutat. “Tira, que aquí es ve a consumir”, penso. Vaig al magatzem a buscar el sabó i, quan torno, el lloc ja és buit. Ha fotut el camp. Ni un “adéu”, ni una moneda a sobre la taula. Ni rastre. A la cadira no queda res, només la taca de l’aigua brillant. Quins collons. Passo el drap amb ràbia. Un cop de mà sec i la taca a prendre pel cul. M’és igual si allà hi havia la seva vida o la seva mare; ara només hi ha serradures i neteja-vidres. Fora. Abans que pugui guardar el drap, s’hi asseu un altre. Un de camisa i corbata, amb cara de funeral. Ni em saluda. Està allà amb el dit clavat a una esquerda com si busqués petroli. Un altre pesat. PUM. Poso el got al prestatge perquè senti el soroll, a veure si s’espavila. El sol no baixa ni a tiros i jo aquí, fent hores que no em pagaran mai. Aquest bar és una presó. Uns desapareixen, els altres es queden com estàtues, i a mi em toca netejar les sobres de tots. Borro la taca sota la bayeta. Amb ganes. Una altra taula neta. Un altre got brut. Venga, que ja queda menys.

© 2026 irene agrafojo. Tots els drets reservats. Aquest text i la il·lustració que l’acompanya són propietat intel·lectual de l’autora.