Trossejar la vida / Quadern d’exili, ep. 6

Era a la nova via, ja en marxa, i estava decidida a clausurar allò que feia anys que l’empaitava. En anar-se’n, el món va esfondrar-se. No va tractar-se d’un sotrac inesperat, d’uns mesos ençà havia estat capaç d’intuir l’espetec final, tanmateix, va voler aventurar-se, fer confiança a l’atzar i a la seva saviesa estel·lar. No obstant, i per primer cop, potser segon, l’estranyesa d’aquell món li negava el moviment lliure i els dubtes brollaven de la font eixuta fins a inundar-la de neguits i temences.

L’escriptura revela. Les paraules es manifesten i mostren allò que es duu tant en dins; sense saber-ho, sense voler-ho. O potser ben al contrari. El jo ben conscient es provoca fins a conrear la prosa com un gest salvífic de comprensió, endreça i exposició. Primerament, en forma de crit. Després, tal vegada, en cant. L’escriptura reconcilia. Esdevé mesura, pre-avís, anticipació del que vindrà, com si d’un exercici d’iniciaicó es tractés. A voltes, les paraules s’esfumen, s’amaguen enmig dels corrents intravenosos. La vida dissol la identitat i l’escriptura la reinstaura.

Cimetière de Laeken

Enguany, potser serà el torn d’avenir-se amb el Mediterrani, la seva calitja, el seu lent temperament, la seva disbauxa, la seva passió. No obstant i de sobte, retorna la nit de pluja, les llums fredes i elèctriques i els pantalons de pana negra. Els amics estrafolaris, el mareig intercultural, les veritats mig dites i la cadira de fusta. També els seus esforços posteriors per tornar-hi, per no desfer-se’n i palplantar-s’hi de nou. Caminar davant d’aquell local, sense aturar-s’hi massa estona i fitar-lo des de lluny com si a l’interior encara perdués un petit rastre d’aquell capvespre. D’aquella nit que mai va reconèixer-se com a pròpia. Però, les mans. Aquelles mans entrecreuades. I el tren. Un tren blanc amb finestres fosques i unes escales a les quals mai s’hauria d’haver enfilat. D’un abans d’ahir que s’arrossega amb massa gravetat i poca gràcia.

Cimetière de Laeken

Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida.

Però el lloc és un receptacle d’ànimes mortes, caduques, i de records sensorials, sons desproveïts de matèria i consistència viva que perduren fins a convertir-se en cendra. Quants cadàvers pot ocultar una ciutat? Quantes mirades clandestines han dipositat flors fictícies en cementiris inventats?

Trossejar la vida, els textos, les idees i mesclar-los com un exercici que mira d’afinar les il·luminacions dels darrers mesos. Com si la lucidesa fragmentàriament momentània ara agrupada donés sentit a les cabòries d’un temps de canvi que mancat de respostes explora camins que es demostren falsament clars i plàcids.

Cimetière de Laeken

Asseure’s, revisar l’acceleració dels temps darrers i contemplar el formigueig que pressiona l’estómac. El temps sabrà guarir-se. Sota la llum del dia, el cap s’inclina; no vol anticipar-se i la claror l’encega — ja sap què l’espera; en el refugi de la lluna fosca, contempla i espera l’adveniment de la vida.