Rafa Márquez i el cercle tancat

L’entrada de Rafa Márquez a la banqueta del filial no va ser gens fàcil. Era temptador pensar que s’hi asseia més per les relacions personals que té, que no pas pels mèrits previs que havia acumulat fins aleshores dirigint des d’una banqueta. De fet, tenia molt poca experiència, quasi inexistent. Dos anys i set dies després ha quedat demostrat que no li calia.

El pes d’una llegenda al Barça, amb dues Champions sobresortint del palmarès, i amb la selecció mexicana, fins a cinc mundials disputats, ha estat suficient perquè la seva presència pogués enlluernar el camí de desenes de joves de La Masia que han pogut veure en ell un exemple de com obrar per ser respectat allà on vas.

Marc Casadó segurament s’haurà quedat amb la seva entrega, Mikayil Faye amb la seva sortida de pilota, Héctor Font amb la seva resistència i perseverança, Gerard Martín amb la seva confiança… Cada jugador que ha treballat sota les ordres de Rafa Márquez haurà pogut ensumar i fer-se seu algun dels molts trets característics que engloben una figura tan important. I això és el més important que ha pogut deixar al Barça Atlètic.

Rafa Márquez va arribar al filial per formar. I ho ha fet. Després els resultats han acompanyat i han reflectit que la fita aconseguida és pràcticament immillorable, però sense resultats també hauria deixat un llegat valuós. Ara bé, també s’ha de parlar de com és possible jugar dues finals de play-off d’ascens a Segona amb dos anys i dues plantilles pràcticament renovades. Té moltíssim mèrit.

El tècnic mexicà, altrament conegut com ‘El Káiser de Michoacán’, també ha crescut dirigint. S’ha equivocat i ha après dels seus errors. Ho va fer al camp i també ho ha fet fora. Enrere queden les publicitats sobre apostes. A la sala de premsa de l’Estadi Johan Cruyff perdurà la seva serietat, però també les seves respostes amb humor.

És una llàstima una baixa tan sobtada a tan pocs dies per arrancar la nova temporada i és dolorós veure com marxa després de l’alegria de l’afició en veure la renovació, però també s’ha de saber que Márquez ha estat esperant aquesta oferta molt temps. Se li notava a la cara cada vegada que en roda de premsa algú li citava el càrrec o li preguntava per la selecció del seu país. Volia arribar a ser entrenador del Barça o de Mèxic. I qui sap si acabarà aconseguint les dues.

Després de dos anys de creixement al filial i d’uns resultats estel·lars, Rafa Márquez pot encaminar-se direcció Mèxic amb la consciència tranquil·la que ha fet una feina excel·lent i que el cercle queda tancat.

Rafa Márquez atenent a la premsa | @fcbarcelonab