Crítica sobre l’obra de teatre “La Malaltia”, al Teatre Lliure de Barcelona

Al mig del quadre, els actors

El Teatre Lliure de Barcelona presenta “La Malaltia”, una obra originalment escrita per Ferdinand Bruckner el 1926 titulada “El mal de la joventut”, i avui posada en escena i reinterpretada sota la mirada calidoscòpica de Juan Carlos Martel Bayod, director del Lliure.

Es representa a la sala gran, per caprici de Martel Bayod, però la jugada no li surt malament: els actors, d’entre 25 i 30 anys, es mengen l’escenari, i el públic empara, des d’unes grades plenes, tot el que aquests escupen.

Bruckner va escriure “la Malaltia” en una època (sense ell saber-ho) d’entre guerres, quan Hitler era tan sols l’embrió d’un martell de ferro que aixafaria qualsevol principi d’humanitat i compassió, i quan els joves estaven destinats a dues úniques sortides, l’aburgesament o el suïcidi. Gairebé cent anys després, Martel Bayod és capaç de recuperar el discurs de Bruckner i reemparaular-lo ajustant-lo en l’actualitat. Servint-se de les relacions entre sis joves -despreocupats, treballadors, esperançats, espantats, histèrics, tranquils-, “La Malaltia” ens retrata una societat i un sistema pioc, malalt. L’aburgesament ja no existeix, però, tal com ensenya Martel Bayod, algunes coses perduren: la temptació de suïcidi, l’amor romàntic que fereix, la pressió de triomfar, segueixen entre nosaltres com un fantasma immortal.

Si la intenció del director era espantar-nos, ho aconsegueix. Els actors obren l’escenari amb unes dades sobre el suïcidi que fan posar la pell de gallina. És un inici hipnotitzador, contundent, dos adjectius que no perden força al llarg de l’obra. Martel Bayod té la intenció de mostrar-nos un sistema malalt, malalt perquè no sap respondre a les necessitats de l’època, malalt perquè el caracteritza una incapacitat que plana com un núvol de cotó negre que en qualsevol moment pot deixar caure el seu plugim i mullar a qualsevol amb amargor, depressió, indiferència, estrès, negativitat, angoixa, nerviosisme, pena. Tot i que l’obra la protagonitzen joves afectats directament per aquests adjectius negres, “La Malaltia” no només apel·la al públic jove. I és que, fins quan s’és jove? Martel Bayod fa un bon treball a l’hora de retratar unes escenes amb qui tothom (però sí, especialment els joves) s’hi pot identificar. Veiem la malaltia del sistema repetidament personificada dins de sis persones que, sent conscients o no que estan contagiades, s’intenten desfer d’ella: episodis de crits, baralles físiques i verbals, sang, diàlegs epistemològics, suïcidi, cors trencats, ràbia, ganes d’enviar-ho tot a pastar, sentir-se pressionat pels estudis, per la feina, tenir por, o no tenir-ne gens. Amb unes actuacions i un control corporal increïble per part dels actors, l’obra dialoga constantment amb un món que escanya i que ens posa a prova.

L’obra, queda clar des del principi, és intensa, sobretot (i gràcies) pels actors que la porten a la vida. Uns actors que tenen un domini corporal immaculat, que dominen l’escenari, que trepitgen fort, que xiuxiuegen quan cal i criden quan toca, que magnetitzen els espectadors, i que, si visquéssim en un món de bruixes i fessin tots de cop un glop ben gran, de ben segur que se’ns empassarien a tots.

Els actors enlluernen, però l’obra, cal dir-ho, presenta problemes estructurals en l’argument. Resulta dispersa, a causa d’una alternança constant entre escenes i personatges de Martel Bayod, escenes i personatges de Bruckner, personatges de Martel Bayod i escena de Bruckner. Inclús en certs moments, els actors surten de personatge. Tot plegat fa que perdre el fil sigui fàcil, i l’intercanvi constant entre passat i present converteix l’obra en quelcom arrítimic.

Ara bé, és important no seguir el fil de l’obra? En molts casos, segurament la resposta sigui que sí. Hi ha una necessitat enganxada a tot arreu que demana que tot tingui un sentit de cap a peus, que una cosa porti a l’altre, que la correlació de fets sigui explícita i fluida. Perquè si això falla, ja no entenem res. L’obra de Martel Bayod, però, convida a oblidar-se de la correlació escènica, convida, a través d’escenes fragmentades, a fixar-se en els trossos petits, en les càpsules, en les escenes per si soles, en comptes d’insistir a encabir-les a un quadre més gran. I és en aquestes escenes, en aquestes càpsules, on trobem els actors, els que ens enlluernen, els que se’ns empassen, els que, gràcies a la seva actuació, salven qualsevol desgavell argumental.

La Malaltia, Teatre Lliure de Barcelona