«La perfecció», un conte homèric d’Eça de Queiroz

Una traducció pel 179è aniversari del seu naixement

Era l’any 2007 i no sé encara per què, però la meva primera professora de llatí em va donar unes fotocòpies amb la traducció castellana d’A perfeição. Jo feia batxillerat i na Guida Carbonell, llavors titular de llatí a l’IES Joan Ramis i Ramis (l’Institut de Maó) em va escometre amb aquest text per mi ignorat dins d’una carpeta de passador i, sense gaire explicació lògica, amb les fulles també lligades amb un clip de filferro. Encara ho conserv tot, tret del clip que amenaçava els fulls pel rovell. La imatge d’Odisseu, assegut en una roca amb la barba enfonyada per l’ambosta, m’ha acompanyat de llavors ençà. És cert que tot el conte recrea la primera part del Cant Cinquè de l’Odissea i ja ho havia llegint abans. Tanmateix, Eça de Queiroz, a qui llavors només m’hi havia mig atracat per l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la més coneguda (El Crim del Padre Amaro, Mèxic, 2002), em va captivar amb aquesta escena contrastada al màxim, plena de detalls subtils que en modernitzen l’episodi i una prosa atentament adjectivada per mantenir l’altivesa del vers èpic. Ara que som a l’altra banda i aprofitant el cent setanta-novè aniversari del seu naixament, vaig considerar de traduir aquest text per oferir-lo als meus alumnes de grec, que com jo llavors ja han llegit el cant esmentat de l’Odissea perquè tastin un poc de bona pervivència clàssica i no les nimfes de guix a què sovint exposam el jovent. El fet de poder accedir fàcilment a l’original en la Revista Moderna, una luxosa publicació editada i impresa en portuguès a París, també m’hi ha empès. «La perfecció» en va ser justament un mascaró de proa en el seu primer nombre. Evidentment, començar amb Eça de Queiroz va ser tot un encert. Vet aquí el meu petit homenatge a un dels mestres de la prosa portuguesa.

Uns mots sobre la traducció

Si he gosat i pogut fer una traducció amb certa seguretat del portuguès, llengua només llig, és perquè el text és molt proper a l’esmentat cant de l’Odissea, que conec prou bé. Tanmateix, he tingut molts de dubtes inevitables, sobretot a l’hora de traduir una sèrie de dendrònims per ser incoherents amb el text homèric, malgrat l’evident referència. Desconec si és una marca de l’autor o hi ha interferit qualque traducció que fes de mitjancera: no n’he trobat cap comentari (que ben segur existeix).

Per mor dels dubtes, però, he estat conservador respecte al text original, però en un cas m’he atrevit a baratar l’arbre en qüestió. El text fa esment en dues vegades a una Faia (‘faig’) que hi havia prop de les Portes Escees de la murada de Troia. Aquest arbre, juntament amb una figuera que també hi era prop (Ilíada XI 166–171), són els únics que trobam en la planura de Troia. Tanmateix, en l’original no és un faig, ans un roure. Vegeu, per exemple, el vers XI 170: ἀλλ’ ὅτε δὴ Σκαιάς τε πύλας καὶ φηγὸν ἵκοντο ‘però quan van anar cap a les portes Escees i el roure’. Com es pot veure, el nom de l’arbre en grec és φηγός /pʰɛː.ɡós/, mateix mot (però diferent arbre) que en llatí fagus, d’on prové el nostre faig i el portuguès faia. Crec que per aquí hi ha moltes possibilitats que una traducció que ignor s’hagi pogut confondre.

Uns altres arbres que m’han sobtat trobar són les tuies, en tost de xiprers, com són esmentats en l’Odissea V 64: κλήθρη τ’ αἴγειρός τε καὶ εὐώδης κυπάρισσος ‘verns, poll i fragants xiprers’. No hi ha dubte que l’autor portuguès pren d’aquest vers per parlar de tuias odoríferas ‘tuies fragants’. Aquests són arbres semblants als xiprers, però més esponerós. Com que no tenc gens clar si la tria en aquest cas és volguda (i en literatura sempre hem de donar per fet que sí), m’he estimat més de mantenir les tuies, tot i que el meu bagatge lector m’evocava els xiprers.

Per acabar, he tingut un bon maldecap amb intendenta. És evident què vol dir en el seu context (‘rebostera’, però no en el sentit de pastissera), però la seva connotació castrense en el nostre idioma (malgrat que també el pot tenir en portuguès) m’ha mogut emprar un mot més nostrat. Deman disculpes als lusòfons i traductors amb ofici si no l’he encertada. Si m’han de corregir, corregiré el text de bon grat.

Ferreries 25 de novembre de 2024

Primera pàgina de la publicació original del conte, a Revista Moderna, 15 de maig de 1897. Digitalització de la Biblioteca Nacional de Brasil.

La perfecció

I

Assegut en una roca, a l’illa d’Ogígia, amb la barba enfonyada en les mans, d’on havia desaparegut la duresa callosa i enfosquida de les armes i els rems, Ulisses, l’home més astut, rumiava, en una fosca i feixuga tristesa, la mar molt blava que, calmadament i harmoniosa, rodolava damunt de l’arena molt blanca. Una túnica brodada de flors escarlates tapava, amb suaus plecs, el seu cos poderós, que s’havia engreixat. En la corretja de les sandàlies, que li calçaven els peus amorosits i perfumats amb essències, hi lluïen maragdes d’Egipte. I el seu bastó era una meravellosa branca de corall, acabada en una pinya de perles com les que porten els déus marins.

La divina illa, amb els seus penya-segats d’alabastre, els boscos de cedres i tuies fragants, les messes eternes daurant les valls, la frescor dels rosers revestint els suaus turons, resplendia, adormida en la placidesa de la migdiada, tota envoltada per la mar resplendent. Ni un buf dels zèfirs tafaners, que juguen i corren damunt de l’arxipèlag, desfeia la serenitat de l’aire lluminós, més dolç que el vi més dolç, tot impregnat pel fi aroma dels prats de violes. En el silenci, impregnat de la calor afable, eren d’una harmonia més acaronadora el murmuri dels rierols i les fonts, el marruc de les colomes voletejant dels xiprers als plàtans i el lent revolt i trenc de les onades contra la fina arena. I en aquesta inefable pau i bellesa immortal, l’astut Ulisses, amb els ulls perduts en les aigües lluents, gemegava amargament, donant voltes a les queixes del seu cor…

Set anys, set llarguíssims anys, havien passat d’ençà que el llamp rutilant de Júpiter havia esmitjat la seva nau d’alta i vermella proa, i ell, agafat al pal romput, havia navegat en la fúria bramulant de les bromeres fosques durant nou dies, durant nou nits, fins que va surar en aigües més calmades, i va tocar les sorres d’aquella illa on Calipso, la deessa radiant, l’havia acollit i estimat! I durant aquests llargs anys, ¿com havia passat la seva vida, la seva àrdua i llarga vida, que, després de la partença cap a les fatals muralles de Troia, en abandonar entre llàgrimes incomptables la seva Penèlope d’ulls clars, el seu petit Telèmac embolcat en la sina de la dida, havia estat sempre tan sacsejada per perills, guerres, ardits, tempestes i rumbs perduts? Ah, feliços els reis morts, amb polides nafres en el pit blanc, davant de les portes de Troia! Feliços els seus companys engolits per l’onada amarga! Feliç ell mateix si les llances troianes l’haguessin travessat aquell capvespre de vent fort i pols, quan, devora el roure, defensava dels ultratges, amb l’espasa estrident, les despulles mortals d’Aquil·les! Però no! Havia viscut! I ara, cada matí, en sortir sense goig del llit cruixidor de Calipso, les nimfes, serventes de la deessa, el banyaven en una aigua molt pura, el perfumaven amb essències lànguides, el vestien amb una túnica sempre nova, ara brodada amb sedes fines, ara brodada amb or pàl·lid! Mentrestant, damunt de la taula lluent, parada a la porta de la gruta, a l’ombra de les branques, vora el murmuri letàrgic d’un rierol diamantí, les safates i plàteres cisellades desbordaven de pastissos, fruites, tendres carns fumejant, de peixos llampants com trames d’argent. La venerable rebostera refredava els vins dolços en craters de bronze, coronats de roses. I ell, assegut en un escambell, allargava les mans a les menges perfectes, alhora que al costat, en un escambell d’ivori, Calipso, emanant a través de la nívia túnica la claror i l’aroma del seu cos immortal, sublimment serena, amb un somriure silent, sense tastar els aliments humans, espipellava ambrosia, bevia en glops delicats el nèctar transparent i vermellós. Després, prenent el ceptre de Príncep dels Pobles amb què Calipso l’havia obsequiat, enfilava sense curiositat els coneguts camins de l’illa, tan llisos i cuidats que mai es tacaven de pols les seves sandàlies lluents, tan impregnats de la immortalitat de la deessa que mai hi trobava cap fulla seca, ni una flor més marcida penjant de la tija. Aleshores s’asseia en una roca, contemplant aquella mar que també banyava Ítaca, allà tan brava, aquí tan serena, i pensava i gemegava, fins que l’ombra queia damunt de les aigües i els camins, i ell tornava a la gruta per jeure, sense desig, amb la deessa que el desitjava!… I durant aquests llargs anys, quin destí havia patit la seva Ítaca, l’illa aspra de boscos ombrívols? Vivien encara, els éssers estimats? Encara s’alçava el seu palau damunt del turó fort, dominant la badia de Reitros i les pinedes de Neus, amb els pòrtics formosos pintats de vermell i porpra? Després de tants d’anys lents i buits, sense noves, extingida tota esperança com una llàntia, ¿s’havia desfet la seva Penèlope de la túnica efímera de la viudetat i s’havia lliurat a un altre espòs fort que, ara, emprava les seves llances i veremava les seves vinyes? I el dolç fill Telèmac? Regnava ell a Ítaca, assegut, amb el ceptre blanc, en el marbre alt de l’Àgora? Ociós i trescador pels patis, baixava els ulls sota el domini dur d’un padrastre? Vogava per ciutats llunyanes, pidolant un sou?… Ah! Si la seva existència, així arrabassada per sempre de la dona, del fill, tan dolços al seu cor, es dedicàs almenys a proeses il·lustres! Deu anys abans, també desconeixia la sort d’Ítaca, i dels éssers preciosos que hi havia deixat tot sols i desvalguts; però una ventura heroica l’incitava; i cada matí la seva fama creixia, com un arbre en un penyal, que umpl el cel i tots els homes contemplen. Llavors era a la plana de Troia — i les tendes blanques dels grecs al llarg de la mar sonora! Sense aturar, rumiava estratègies de guerra; amb orgullosa eloqüència parlava a l’assemblea dels reis; junyia amb fermesa els cavalls a l’espigó dels carros; amb la llarga llança corria, entre els crits i la frissera, contra els troians d’alts cascos, que sorgien, en un tumult remorós, de les portes Escees!… Oh! I quan ell, príncep dels pobles, fet petit sota parracs de captaire, amb els braços clapats de nafres postisses, coixejant i gemegant, havia entrat dins de les muralles de l’orgullosa Troia, pel costat del roure, per tal de robar, a la nit, amb incomparable astúcia i valentia, el Pal·ladi tutelar de la ciutat! I quan, dins del ventre del cavall de fusta, a les fosques, en l’estretor de tots aquells guerrers rígids i tapats de ferro, apaivagava la impaciència dels qui se sufocaven, i tapava amb la mà la boca d’Anticles, furiós, en sentir defora, a la plana, les injúries i escarnis troians, i a tots els xiuxiuejava: «Calla, calla! Que la nit cau i Troia és nostra…» I després, els viatges prodigiosos! El temible Polifem, enganat amb una astúcia que per sempre meravellarà les generacions! Les maniobres sublims entre Escil·la i Caribdis! Les sirenes trescant i cantant al voltant del pal, on ell, fermat, les rebutjava amb la fúria muda d’una mirada més punyent que els dards! La davallada als inferns, mai concedida a cap mortal!…I ara, home de fets tan brillants, jeia en una illa suau, pres eternament, sense amor, per l’amor d’una deessa! Com en podia fugir, envoltat per la mar indomable, sense nau, ni companys per empènyer els llargs rems? Els feliços déus s’havien ben oblidat de qui havia lluitat per ells i sempre els havia ofert les reses degudes, fins i tot enmig del fragor i la fumera de les ciutats en runes, fins i tot quan la seva proa encallava en terres aspres!… I a l’heroi, que havia rebut de mans dels reis de Grècia les armes d’Aquil·les, per mor d’un destí amarg li tocava engreixar-se en l’ociositat d’una illa més lànguida que un cistell de roses i allargar les reblanides mans a les menges abundants i, en caure l’ombra damunt de les aigües i els camins, jeure sense desig amb una deessa que, incessantment, el desitjava.

Així gemegava el magnànim Ulisses, a la vora de la mar lluminosa… I vet aquí que, de sobte, el rastre d’una llum inusual, més radiantment blanc que el d’una estrella caient, travessà la lluïssor del cel, des de les altures fins al perfumat bosc de tuies i cedres que ombrejava una cala tranquil·la al llevant de l’illa. Amb neguit va bategar, el cor de l’heroi. Un rastre tan resplendent, en la claror del dia, només un déu el podia traçar a través de l’ample Urà. Havia davallat, doncs, un déu a l’illa?

II

Un déu hi havia davallat, un gran déu… Era el missatger dels déus, l’àgil, l’eloqüent Mercuri. Calçat amb aquelles sandàlies que tenen dues ales blanques, duent els cabells, de color del vi, tapats per un casc amb altres dues clares ales, amb el caduceu a punyat, havia travessat l’Èter, havia fregat la llisor de la mar calma, havia trepitjat l’arena de l’illa, on les seves petjades restaven lluents com soles d’or nou. Malgrat recórrer tota la terra amb els incomptables encàrrecs dels déus, el lluminós missatger no coneixia aquella illa d’Ogígia — i va admirar, somrient, la bellesa dels prats de violes, tan dolços per al tresc i el bot de les nimfes, i l’harmoniosa lluïssor dels rierols entre els alts i lànguids lliris. Una parra, recolzada en puntals de jaspi i carregada de raïms madurs, menava, talment un pòrtic fresc esquitxat de sol, a l’entrada de la gruta, tota de roques llises, d’on penjaven gessamins i gavarreres, envoltades del brunzit de les abelles. I de seguida va veure Calipso, la deessa feliç, asseguda en un escambell, filant amb una filosa d’or i un fus també d’or la llana preciosa de porpra marina. Una sortilla de maragdes lligava els seus cabells, ben rulls i intensament rossos. Davall de la túnica diàfana, la jovenesa immortal del seu cos relluïa, com la neu quan l’aurora l’acoloreix de rosa en les eternes muntanyes habitades pels déus. I mentre torçava el fus, cantava una tonada fina i trinada, com un fil trèmul de vidre vibrant de la Terra cap al Cel. Mercuri va pensar: «Polida illa, i polida nimfa!».

D’una clara llar de cedre i tuia, pujava, molt dret, un fum prim que perfumava tota l’illa. Al voltant, assegudes en estores, damunt del terra d’àgata, les nimfes, serventes de la deessa, cabdellaven la llana, brodaven flors lleugeres en seda, teixien tela pura en telers d’argent. Totes van envermellir-se, amb el pit esbufegant, en copsar la presència del déu. I sense aturar el fus lluent, Calipso va reconèixer immediatament el missatger — car tots els immortals coneixen els uns dels altres els noms, els fets i els rostres sobirans, fins i tot quan viuen en recers remots separats per l’Èter i la Mar.

Mercuri s’aturà, rialler, en la seva nuesa divina, exhalant el perfum de l’Olimp. Llavors la Deessa, amb una mesurada serenor, va posar en ell l’ampla lluentor dels seus ulls verds:

— Oh Mercuri! Per què has davallat a la meva discreta illa, tu, venerable i estimat, a qui mai no he vist trepitjar la terra? Digues què esperes de mi. Ja el meu cor sincer em mana que et complagui, si el teu desig és a les meves mans i a les del Fat… Però entra-hi, descansa, i permet que et servesqui, com a dolça germana, en la taula de l’hospitalitat.

Es va llevar la filosa de la cintura, va adreçar-se els rulls amollats dels cabells radiants — i amb les seves nacrades mans va posar damunt de la taula, que les nimfes havien atracat al foc aromàtic, el plat desbordant d’ambrosia i les copes de vidre on llambrejava el nèctar.

Mercuri va xiuxiuejar: «Dolça és la teva hospitalitat, oh Deessa!». Va penjar el caduceu a la branca fresca d’un plàtan, va allargar els lluminosos dits al plat d’or i va lloar amb un somriure l’excel·lència d’aquell nèctar de l’illa. I amb l’ànima satisfeta, recolzant el cap en la soca llisa del plàtan, que es va omplir de claror, va començar, amb paraules perfectes i alades:

— M’has demanat per què un déu ha davallat a la teva llar, oh deessa! I certament cap immortal no travessaria sense motiu, des de l’Olimp fins a Ogígia, aquesta immensitat deserta de la mar salada on no es troben ciutats d’homes, ni temples envoltats d’arbredes, ni tan sols un petit santuari d’on pugi l’aroma de l’encens, o l’olor de les carns votives, o el murmuri plaent de les pregàries… Però ha estat el nostre pare Júpiter, el tempestuós, qui m’ha enviat amb aquest encàrrec. Has acollit i retens per la força incommensurable de la teva dolçor el més astut i desgraciat de tots els prínceps que van combatre deu anys a l’alta Troia, i que després van embarcar-se en les naus fondes per tornar a la terra de la pàtria. Molts d’aquests van aconseguir retrobar els seus opulents lars, carregats de fama, de despulles i d’històries magnífiques per contar. Els vents contraris, però, i un fat més inexorable, van llençar contra aquesta illa teva, envoltat d’immunda bromera, el benparlant i astut Ulisses… Ara bé, el destí d’aquest heroi no és romandre en l’ociositat immortal del teu llit, enfora d’aquells que el planyen desposseïts de la seva força i manyes divines. Per açò, Júpiter, garant de l’Ordre, t’ordena, oh deessa, que alliberis el magnànim Ulisses dels teus pàl·lids braços, i el restitueixis, amb els presents dolçament deguts, a la seva Ítaca estimada i a la seva Penèlope, que tix i desfà l’ardida tela, envoltada dels arrogants pretendents, engolidors dels seus bous greixosos, bevedors dels seus vins novells!

La divina Calipso va mossegar-se lleugerament el llavi; i a la seva cara lluminosa va caure l’ombra de les denses pestanyes de color de jacint. Llavors, amb un harmoniós sospir, que va ondular tot el seu esplèndid pit:

— Ai grans déus, feliços déus! Com d’asprament gelosos sou de les deesses que, sense amagar-se en l’espessor dels boscs o en els refugis foscs de les muntanyes, estimen els homes eloqüents i forts!… Aquest que m’envegeu va arribar als arenals de la meva illa despullat, colpejat, famolenc, aferrat a una quilla trencada, perseguit per totes les ires, per tots els vendavals i per tots els llamps de què disposa l’Olimp. Jo el vaig acollir, el vaig rentar, el vaig nodrir, el vaig estimar, el vaig arrecerar per tal que romangués eternament a l’empara de les tempestes, del dolor i de la vellesa. I ara Júpiter tonant, després de vuit anys en què la meva dolça vida s’ha encaragolat a aquest afecte com la parra a l’om, decideix que em separi del company que havia triat per a la meva immortalitat! Realment sou cruels, oh déus, que constantment augmentau la raça turbulenta dels semideus jaient amb dones mortals! I com voleu que enviï Ulisses a la seva pàtria, si no tenc naus, ni remers, ni cap pilot pràctic que el guiï entre les illes? Qui, però, pot resistir-se a Júpiter l’amunteganúvols? Així sigui! I que l’Olimp rigui, en creure. Jo ensenyaré a l’intrèpid Ulisses com construir una tèquina segura, amb què tornar a solcar l’esquena verda de la mar…

Tot d’una, el missatger Mercuri es va aixecar de l’escambell daurat, va prendre el seu caduceu i, bevent una darrera copa de l’excel·lent nèctar de l’illa, va elogiar l’obediència de la deessa:

— Faràs bé, oh Calipso! Així evitaràs la còlera del Pare tonant. Qui s’hi podria resistir? La seva omnisciència comanda la seva omnipotència. I ell duu com a ceptre un arbre que té per flor l’Ordre… Les seves decisions, clements o cruels, sempre impliquen harmonia. Per açò el seu braç és terrible davant dels pits rebels. Per la teva ràpida submissió seràs una filla estimada i gaudiràs d’una immortalitat plena de placidesa, sense intrigues ni sorpreses…

Les ales impacients de llurs sandàlies ja batien, i el seu cos, amb una gràcia sublim, es balancejava per damunt de les herbes i flors que folraven l’entrada de la gruta.

— A més a més — va afegir-hi — la teva illa, oh deessa, es troba en la ruta de les naus agosarades que solquen les ones. Pot ser que aviat un altre heroi robust, per haver ofès els immortals, arribi a la teva dolça platja, aferrat a una quilla… A la nit encén un fester lluminós dalt les altes penyes!

I, rient, el missatger diví va prendre el vol amb serenor, deixant en l’Èter un rastre de llum elegant que les nimfes, negligint llur tasca, seguien amb els frescos llavis badocs i el pit inflat pel desig d’aquell formós immortal.

Llavors Calipso, pensativa, tapant els seus cabells rulls amb un vel de color safrà, va caminar fins a la vora de la mar, a través dels prats, amb una frissera que li enrotllava la túnica, com una lleugera bromera, al voltant de les cames redones i rosades. Va trepitjar l’arena amb tanta lleugeresa, que el magnànim Ulisses no la va sentir lliscar, perdut en la contemplació de les aigües llustroses, amb la negra barba en les mans, alleugerint amb gemecs el pes del seu cor. La deessa va somriure, amb una fugitiva i sobirana amargura. Després, posant en l’ample espatlla de l’heroi els seus dits tan clars com els d’Eos, mare del dia:

— No et dolguis més, desventurat, ni et consumesquis mirant la mar! Els déus, que em són superiors en intel·ligència i voluntat, han resolt que te’n vagis, que afrontis la inconstància dels vents i tornis a trepitjar la terra pàtria.

De cop i volta, com un còndor llançant-se contra una presa, el diví Ulisses, amb el rostre esbalaït, va botar de la roca molsosa:

— Oh deessa, què dius?

Ella va continuar tranquil·lament, amb els bells braços caients i embolicats en el vel color safrà, mentre l’ona es balancejava més dolça i remorosa, en respectuós amor a la seva presència divina:

— Prou saps que no tenc naus d’alta proa, ni remers de pit ferm, ni cap pilot amic dels estels que t’hi emmeni… Però et confiaré del tot la destral de bronze del meu pare perquè tallis els arbres que t’assenyalaré i en construesquis una tèquina amb què embarcar-te… Després, la proveiré d’odres de vi, de vitualles perfectes i la duré amb un buf amic a la mar indòmita…

El prudent Ulisses va fer-se enrere a poc a poc, fitant la deessa amb una mirada severa, enfosquida per la desconfiança. I aixecant la mà tremolosa per l’ansietat del seu cor:

— Oh deessa, amagues un pensament terrible, perquè em convides a desafiar en una tèquina les dificultoses ones en què amb prou feines es mantenen les profundes naus! No, deessa perillosa, no! Vaig combatre en la gran guerra en què també van combatre els déus, i conec la malícia infinita que estoja el cor dels immortals! Si vaig resistir les sirenes irresistibles i em vaig escolar amb sublims maniobres pel freu d’Escil·la i Caribdis, i vaig vèncer Polifem amb un ardit que em farà eternament il·lustre entre els homes, no va ser, deessa, perquè ara, a l’illa d’Ogígia, com un pollet implume en el seu primer vol del niu, caigui en una senzilla trampa parada amb paraules de mel! No, deessa, no! Només embarcaré en la teva extraordinària tèquina si jures, pel terrible jurament dels déus, que no prepares amb els teus ulls quiets la meva perdició irreparable!

Així cridava, a la vora de les ones, amb el pit esbufegant, Ulisses, l’heroi prudent… Llavors, la deessa clement va riure, amb un riure melodiós i resplendent. I atracant-se a l’heroi, passant els dits celestials per la seva espessa cabellera més negra que la pega:

— Oh meravellós Ulisses — va dir — sens dubte tu ets el més enganyós i astut dels homes, car ni tan sols pots considerar que existesqui un esperit sense astúcia ni falsedat! El meu il·lustre pare no em va concebre amb un cor de ferro! Tot i esser immortal, comprenc els infortunis dels mortals. Només t’he aconsellat què faria jo, una deessa, si el Fat m’obligàs a anar-me’n d’Ogígia per la mar incerta!

El diví Ulisses, lentament i ombrívola, va decantar el cap de la rosada carícia dels dits divins:

— Però jura… oh deessa, jura, perquè davalli pel meu pit, com una onada de llet, la dolça confiança!

Ella va alçar el pàl·lid braç cap al blau en què habiten els déus:

— Per Gaia i pel Cel superior i per les aigües subterrànies de l’Estígia, que és la invocació més seriosa que poden pronunciar els immortals, jur, oh home, príncep dels homes, que no prepar la teva perdició, ni misèries pitjors…

El coratjós Ulisses va respirar profundament. I, arremangant-se la túnica tot seguit i fregant-se els palmells de les mans robustes:

— On és la destral del teu magnífic pare? Assenyala’m els arbres, oh deessa!… El dia declina i la feina és llarga!

— Tranquil, oh home delerós de mals humans! Els déus superiors en saviesa ja han establert el teu destí… Torna amb mi a la dolça gruta, perquè la teva força es reforci… Quan demà aparegui la vermella Eos, et menaré al bosc.

III

Era, en efecte, l’hora en què homes mortals i déus immortals s’atansaven a les taules carregades de vaixelles, on els esperava l’abundància, el repòs, l’oblit dels neguits i les converses amistoses que complauen l’ànima. Ulisses aviat es va asseure en l’escambell d’ivori, que encara conservava l’aroma del cos de Mercuri, i al davant les nimfes, serventes de la deessa, li van deixar pastissos, fruites, carns tendres i exhalants i peixos llampants com trames d’argent. Asseguda en un escambell d’or pur, la deessa va rebre de la venerable rebostera el plat d’ambrosia i la copa de nèctar. Tots dos van allargar les mans als plats perfectes de la Terra i el Cel. I, tan bon punt van fer una ofrena abundant a la fam i a la set, la il·lustre Calipso, recolzant la cara en els dits rosats i contemplant pensativament l’heroi, va amollar aquestes paraules alades:

— Oh Ulisses molt astut, vols tornar a la teva llar mortal i a la terra de la pàtria… Ah! Si coneguessis, com jo, la crueltat dels mals que hauràs de patir abans de veure les roques d’Ítaca, romandries en els meus braços, aviciat, net, ben alimentat, vestit de lli fi, sense perdre mai la teva estimada força, ni l’agudesa del teu enginy, ni el caliu de la teva eloqüència, car jo et transmetria la meva immortalitat!… Però desitges tornar amb una esposa mortal, que viu en aquella illa aspra i ombrívola. I, tanmateix, jo no li som inferior, ni en bellesa ni en saviesa, car les mortals brillen davant de les immortals com llànties fumejants davant de les pures estrelles.

L’eloqüent Ulisses es va palpar l’aspra barba. Després, alçant el braç com feia a l’assemblea dels reis, a l’ombra de les altes popes, davant de les muralles de Troia, va dir:

— Oh deessa venerable, no t’escandalitzis! Sé perfectament que Penèlope és molt inferior a tu en bellesa, saviesa i majestat. Tu seràs eternament jove i bella, mentre existesquin els déus: i ella, en pocs anys, coneixerà la malenconia de les arrugues, dels cabells blancs, dels dolors de la decrepitud i dels passos que tremolen recolzats en un bastó que tremola. El seu esperit mortal es vaga per la foscor i el dubte; tu, dins d’aquest front lluminós, tens certeses lluminoses. Però justament, oh deessa, per mor del que té d’incomplet, de fràgil, de groller i de mortal, l’estim i desitj la seva companyia pariona! Considera com és de penós que, en aquesta taula, cada dia mengi amb voracitat l’anyell de les pastures i la fruita dels vergers, mentre tu, al meu costat, amb la inefable superioritat de la teva natura, t’enduus als llavis, amb sobirana lentitud, l’ambrosia divina! En vuit anys, oh deessa, la teva cara mai no ha esclatat d’alegria; ni dels teus ulls verds no ha brollat cap llàgrima; ni el teu peu ha picat el terra amb impaciència; ni gemegant de mal t’has estirat en el llit tou… I així malbarates totes les virtuts del meu cor, perquè la teva divinitat no em permet alegrar-te, consolar-te, calmar-te o, fins i tot, fregar el teu cos adolorit amb untures d’herbes remeieres… Pensa també que la teva saviesa de deessa ho sap tot, arriba sempre a la veritat, i que durant el llarg temps que he jagut amb tu, mai no he gaudit de la felicitat de corregir-te, contradir-te ni sentir, davant de la debilitat del teu, la força del meu enteniment! Oh deessa, tu ets aquest ésser aterridor que sempre té raó! Pensa encara que, com a deessa, coneixes tot el passat i el futur dels homes: i jo no he pogut tastar l’incomparable goig de contar-te a la nit, bevent el vi fresc, les meves il·lustres gestes ni els meus viatges sublims! Oh deessa, ets impecable: i quan llenegui amb una estora estesa o se’m rompi la corretja d’una sandàlia, no et podré cridar, com fan els homes mortals a llurs esposes mortals, «és culpa teva, dona!», enlairant un crit cruel davant de la llar! Per açò suportaré, amb esperit pacient, tots els mals amb què els déus m’escometin en la fosca mar, per tornar amb una Penèlope humana que jo mani i consoli i renyi i acusi i contradigui i ensenyi i humiliï, i, així, l’estimi amb un amor que constantment s’alimenta d’aquests sentiments canviants, com el foc es nodreix dels vents encreuats!

Així s’esplaiava l’eloqüent Ulisses davant de la copa d’or buida: i la deessa l’escoltava serenament, amb un somriure resignat, amb les mans immòbils a la seva falda, embolicades amb la punta del vel.

Mentrestant, Febus Apol·lo declinava a l’Occident i ja s’aixecava de les anques dels seus quatre cavalls suats i s’estenia per damunt de la mar una calitja rogenca i daurada. Els camins de l’illa prest es van tapar d’ombres. I damunt de les pells precioses del llit, al fons de la gruta, Ulisses, sense desig, i la deessa, que el desitjava, van gaudir del dolç amor, i després del son dolç.

De jorn, tot just Eos badava les portes de l’ample Urà, la divina Calipso, que s’havia vestit amb una túnica més blanca que la neu del Pindos i s’havia tapat els cabells amb un vel transparent i blau com l’èter, va sortir de la gruta, duent al magnànim Ulisses, qui seia a la porta, davall del brancam, amb una copa de vi blanc al davant, la poderosa destral de del seu il·lustre pare, tota de bronze, de dos talls i un mànec ferm d’olivera tallada en les faldes de l’Olimp. Eixugant-se ràpidament la barba aspra amb el dors de la mà, l’heroi va agafar la venerable destral:

— Oh deessa, quants d’anys fa que no agaf cap arma ni eina, jo, el devastador de ciutats i constructor de naus!

La deessa va somriure i, amb el rostre il·luminat, va dir amb paraules alades:

— Oh Ulisses, vencedor d’homes, si romanguessis en aquesta illa, demanaria per a tu a Vulcà i a les seves forges de l’Etna unes armes meravelloses…

— Què valen les armes sense combats ni homes que les admirin? Tanmateix, oh deessa, ja he lluitat prou, i la meva glòria entre les generacions està assegurada a bastament. Només aspir a un repòs dolç, tot guardant els meus ramats, estudiant lleis sàvies per al meu poble… Sigues benèvola, oh deessa, i assenyala’m els arbres robusts que em convé tallar!

En silenci, ella va enfilar un camí florit d’altes i resplendents assutzenes, que menava fins a l’extrem de l’illa més atapeït de boscos, a la banda d’Orient; i darrere la seguia l’intrèpid Ulisses, amb la lluent destral a l’espatlla. Les colomes deixaven les branques dels cedres i els cocons de les roques on bevien per voletejar al voltant de la deessa en un amorós desori. Per on ella passava, una fragància més delicada pujava de les flors, com d’uns encensers. L’herbei que fregava la vora de la seva túnica reverdia amb una renovada frescor. I Ulisses, indiferent a l’encís de la deessa, impacient per la serenitat divina del seu pas harmoniós, pensava en la tèquina, delerava el bosc.

Tupit i ombrívol, finalment el va albirar, poblat de roures, antigues teques i pins que estenien llur branques en l’alt èter. A la seva vora feia rost un arenal tan pur que cap escopinya, branca trencada de corall, ni flor pàl·lida de card marí no en trencava la dolçor perfecta. I la mar resplendia amb una lluentor de safir, en la quietud del matí blanc i roig. Caminant pels roures i les teques, la deessa va assenyalar a Ulisses les soques seques, enfortides per incomptables sols, que surarien amb lleugeresa ferma en les aigües traïdores. Després, acaronant l’espatlla de l’heroi, com si fos un altre arbre robust també destinat a les cruels aigües, va tornar a la seva gruta, on va prendre el fus d’or i tot el dia va filar i tot el dia va cantar…

Amb una esvalotada i superba alegria, Ulisses va descarregar la destral contra un roure immens, que va espetegar. Aviat tota l’illa retrunyia pel fragor d’aquesta feina sobrehumana. Les gavines, adormides en el silenci etern d’aquelles ribes, van prendre el vol en amples estols, xisclant esglaiades. Les fluides divinitats dels indolents rierols, estremint-se en un esgarrif més fulgent, fugien als canyissars i les arrels dels verns. En aquell curt dia, el valent Ulisses va abatre vint arbres — roures, pins, teques i pollancres — i els va desbastar, aplanar i arrenglerar damunt de l’arena. El seu coll i el seu pit inflat fumejaven de suor quan va tornar feixugament a la gruta per satisfer la tosca fam i beure cervesa gelada. I mai no havia semblat tan bell als ulls de la deessa immortal que, damunt del llit de pells precioses, tot just quan els camins es tapaven d’ombres, va trobar, descansada i presta, la força d’aquells braços que havien abatut vint soques.

Així va treballar l’heroi durant tres dies.

I com si fos arrossegada per aquella frenètica activitat que feia trontollar l’illa, la deessa ajudava Ulisses, duent de la gruta a la platja, amb les seves mans delicades, els caps i els claus de bronze. Les Nimfes, deixant per ordre seva llurs tasques suaus, teixien una roba forta per a la vela que els vents amables empenyerien amb amor. La venerable intendenta ja omplia els odres de vi fort i preparava amb generositat nombroses vitualles per a la incerta travessia. Mentrestant, la tèquina creixia amb les soques ben lligades i un banc col·locat enmig, des d’on s’alçava l’antena, desbastada d’un pi, més redona i llisa que una vara d’ivori. Cada capvespre, la deessa, asseguda en una roca a l’ombra del bosc, contemplava l’admirable calafatador martellejar furiosament, cantar amb viva alegria una tonada de remador. I, lleugeres, en la punta dels peus lluents, per l’arbram, les nimfes, defugint la feina, hi compareixien a xoroiar, amb delerosos ulls fulgurants, aquella solitària força, que superbament, en el solitari arenal, bastia una nau.

IV

Finalment, al quart dia, de jorn, Ulisses va acabar d’escairar el timó, que va reforçar amb barrots de vern per suportar millor l’embat de les ones. Després hi va afegir llast abundant, amb terra de l’illa immortal i còdols rodencs. Sense descans, amb un afany jovial, va lligar a l’alta verga la vela que havien confeccionat les nimfes. Damunt de rodets feixucs, maniobrant amb una palanca, va fer rodar l’enorme tèquina fins a la bromera de les ones, en un sublim esforç, amb els músculs tan tibants i les venes tan inflades que semblava ell mateix fet de soques i cordes. Va avarar una punta de la tèquina, empesa amb cadència per l’onada harmoniosa. I l’heroi, aixecant els braços lluents de suor, va lloar els déus immortals.

Llavors, com que va acabar l’obra i la tarda lluïa amb una llum propícia per a la partida, la generosa Calipso va menar Ulisses, entre violes i anemones, cap a la fresca gruta. Amb les seves mans divines, el va rentar en una petxina de nacre, el va perfumar amb fragàncies sobrenaturals i el va vestir amb una formosa túnica de llana brodada, i va tapar-li les espatlles amb un mantell impenetrable a les boires de la mar. Li va parar taula amb els aliments més sans i fins de la terra, perquè pogués satisfer la seva tosca fam. L’heroi acceptava amb magnànima paciència els amorosos afanys de la deessa, que, amb gestos serens, somreia resignadament.

Després, va prendre la mà pilosa d’Ulisses, palpant amb plaer els calls que l’hi havia deixat la destral; i per la vorera de la mar, el va menar a la platja, on l’onada besava suaument els troncs de la robusta tèquina. Tots dos van descansar en una roca molsosa. Mai l’illa havia resplendit amb una bellesa tan serena, enmig d’una mar tan blava, sota un cel tan amè. Ni l’aigua fresca del Pindos beguda durant una caminada abrusadora, ni el vi daurat que produeixen els turons de Quios eren més dolços d’assaborir que aquell aire carregat d’aromes, disposat pels déus perquè fos respirat per una deessa. La frescor perdurable dels arbres penetrava el cor, quasi demanava ser acaronada pels dits. Tot el murmuri dels rierols que lliscaven per l’herba o de les ones per l’arenal o dels ocells en les frondoses ombres pujaven acoblats suaument i harmònica, com els càntics sagrats d’un temple llunyà. L’esplendor i la gràcia de les flors prenien els raigs de del sol esmorteït. Tants eren els fruits dels vergers i les espigues de les messes, que l’illa semblava enfonsar-se dins de la mar pel pes de la seva pròpia abundància.

Aleshores la deessa, al costat de l’heroi, va sospirar lleugerament, i va xiuxiuejar amb un somriure alat:

— Oh, magnànim Ulisses, sens dubte te’n vas! El desig et duu a retrobar-te amb la mortal Penèlope i el teu dolç Telèmac, a qui vas deixar en braços de la dida quan Europa va llançar-se contra Àsia i que ara ja branda en la mà una llança temuda. D’un amor antic, amb arrels profundes, sempre en brotarà més endavant una flor, encara que sia trista. Però digues! Si a Ítaca no t’esperàs l’esposa teixint i desteixint la tela, ni el fill ansiós que inesgotablement enfonsa la mirada en la mar, renunciaries tu, oh home prudent, a aquesta dolçor, aquesta pau, aquesta abundància i bellesa immortal?

L’heroi, devora la deessa, va allargar el braç poderós, com en l’assemblea dels reis, davant dels murs de Troia, quan sembrava en les ànimes la persuasiva veritat:

— Oh deessa, no t’escandalitzis! Però encara que no existís, per atreure’m, ni un fill, ni una esposa, ni un regne, jo escometria de bon grat la mar i la ira dels déus! Perquè, de ver, oh il·lustríssima deessa, el meu cor assaciat ja no suporta aquesta pau, aquesta dolcesa i aquesta bellesa immortal. Pensa, oh deessa, que en vuit anys mai he vist el fullam d’aquests arbres esgrogueir-se i caure. Aquest cel rutilant mai no ha congriat núvols foscos, ni he tingut l’alegria d’allargar, ben tapat, les mans al dolç foc mentre la forta tempesta batia les muntanyes. Totes aquestes flors que brillen en llurs elegants tiges són les mateixes, oh deessa, que vaig admirar i olorar el primer matí que em vas mostrar aquests prats perennes; hi ha lliris que odii, amb un odi amarg, per la immutabilitat de la seva blancor eterna! Aquestes gavines repeteixen tan incessantment, tan implacable, el seu vol harmoniós i blanc, que els gir el cap, com d’altres el giren a les negres harpies! I quantes vegades m’amag al fons de la gruta per no escoltar el murmuri sempre lànguid d’aquests rierols sempre transparents! Pensa, oh deessa, que mai no he trobat en la teva illa una bassa, una soca podrida o les restes d’un animal tapat de mosques brunzents. Oh deessa, fa vuit anys, vuit terribles anys, que estic privat de veure el treball, l’esforç, la lluita i el patiment… Oh deessa, no t’escandalitzis! Tenc ganes de veure un cos esbufegant per una càrrega, dos bous fumejants estirant una arada, uns homes que s’increpin en passar per un pont, els braços suplicants d’una mare que plora, un coix recolzat en la seva crossa pidolant al portal de les viles… Deessa, fa vuit anys que no veig una tomba… No en puc més, d’aquesta sublim serenor! Tota la meva ànima crema en el desig del que es deforma, se solla, s’esmicola, i es corromp… Oh deessa immortal, em mor d’enyorança de la mort!

Immòbil, amb les mans immòbils damunt de la falda, embolicades amb les puntes del vel groc, la deessa escoltava, amb un somriure serenament diví, la complanta furiosa de l’heroi captiu… Mentrestant, les nimfes, serventes de la deessa, ja davallaven pel turó portant al cap, i sostenint-les amb el braç redó, les gerres de vi, els sacs de cuir que la venerable intendenta enviava per proveir la tèquina. En silenci, l’heroi va posar un tauló per pujar de l’arena a la borda de les altes soques. I mentre les nimfes, lleugeres, passaven pel damunt, amb les argolles d’or repicant en els lluents peus, Ulisses, atent, comptant els sacs i els odres, gaudia en el seu noble cor per la generosa abundància. Però, un cop fermats als escàlems aquells farcells excel·lents, totes les nimfes es van asseure lentament a l’arenal, al voltant la deessa, per contemplar el comiat, l’embarcament, les maniobres de l’heroi damunt de l’esquena de les aigües… Llavors, una còlera va llampegar en els ulls grossos d’Ulisses. I, davant de Calipso, plegant furiosament els seus valents braços:

— Oh deessa, de ver penses que no em manca res per desplegar la vela i navegar? On són els rics presents que em deus? Vuit anys, vuit feixucs anys, he estat un hoste magnífic en la teva illa, en la teva gruta, en el teu llit… Els déus immortals estableixen que els hostes, en el moment favorable de la partida, han de rebre considerables presents! On són, oh deessa, aquestes riqueses abundants que em deus per costum de la Terra i llei del Cel?

La deessa va somriure, amb una paciència sublim. I amb paraules alades que fugien per l’oratge:

— Oh Ulisses, tu ets sens dubte el més interessant dels homes. I també el més desconfiat, car suposes que una deessa denegaria els presents deguts a qui ha estimat… Calma’t, oh astut heroi… Els rics presents no trigaran, abundants i resplendents.

I, certament, unes altres nimfes davallaven, lleugeres, pel suau turó, amb els vels onejant, duent en els braços estris llustrosos que brillaven al sol! El magnànim Ulisses va allargar les mans, els ulls àvids… I en tant que elles passaven pel tauló espetegant, l’enginyós heroi comptava, valorava en el seu noble esperit els escambells d’ivori, els farcells de robes brodades, els càntirs de bronze cisellats, els escuts guarnits amb pedres…

Tan ric i polit era el vas d’or que la darrera nimfa duia a l’espatlla, que Ulisses va aturar la nimfa, li va prendre el vas, el va valorar, el va mirar i va cridar, amb un riure superb i estrident:

— Aquest or és bo de ver!

En haver desat i fermat els valuosos estris sota l’ampla bancada, l’impacient heroi, prenent la destral, va tallar el cap que amarrava la tèquina a la soca d’un roure i va botar dins l’alta nau envoltada de bromera. Però llavors va recordar que no havia besat la generosa i il·lustre Calipso! De veres, traient-se la capa, va botar a través de la bromera, va córrer per l’arena i va fer una besada al front aureolat de la deessa. Ella va agafar lleugerament la seva espatlla robusta:

— Quants de mals que t’esperen, o desgraciat! Seria millor que romanguessis, per a tota la immortalitat, a la meva illa perfecta, en els meus braços perfectes…

Ulisses va fer-se enrere, amb un crit magnífic:

— Oh deessa, l’irreparable i suprem mal rau en la teva perfecció!

I va escapolir-se per les ones, va enfilar-se a la tèquina, va desplegar la vela, va solcar la mar i se’n va anar cap a les fatigues, cap a les tempestes, cap a les misèries — cap a la delícia de les coses imperfectes!

Fi