Escriure

Escriure? Sí, però sobre què? En seré capaç? Aquestes son preguntes freqüents que em faig — i probablement no en soc l’únic — cada cop que em passa pel cap plasmar en paraules el reguitzell d’idees que sembla que m’escombrin la ment com un huracà que ho arrasa tot al seu pas. Quan et decideixes, t’asseus i treus un paper i un llapis, o obres l’ordinador, quan et trobes cara a cara amb el full en blanc, la determinació per dominar aquest torrent furiós tremola, sabent-se impotent, talment com la persona que intenta — malgrat coneixe’n el desenllaç— beure’s el mar.

Ara bé, hi ha dues coses que m’ajuden a realitzar la proesa que és ser capaç de transmetre el que tinc dins el cap: la resolució de saber què vull dir, i potser encara més important, la música. Com podeu observar, no sé què explicar més enllà que sé que us vull explicar quelcom. La meva resolució, doncs, no és sinó explicar-vos que vull escriure per així saber què vull escriure. Avui, doncs, el tema és una mica la meta-escriptura. Suposo.

A més, el motor de la meva ment té una particularitat — que de ben segur que comparteixo amb molts de vosaltres, estimats lectors —, que sincronitza els meus pensaments amb allò que estic escoltant. És ben curiós com música i ment s’entortolliguen d’aquesta manera — i em disculpo amb vosaltres si aquest fenomen no us passa, suposo que al final és una percepció totalment subjectiva, però és realment bonic — . La facilitat per fer fluir les idees a la pantalla en blanc augmenta fortament sota aquestes circumstàncies. D’altra banda, això em pot fer ser erràtic. Per tant, perdoneu-me si aquest petit text no té una estructura massa definida. Anirà a millor pels següents, us ho prometo — que ho intentaré — .

L’important, però, és el següent: escriure requereix d’allò més preuat per al capitalisme: Temps. Per escriure de manera autocomplaent i mirar de fer-ho fora de les lògiques del mode de producció en què de moment vivim, cal trobar el temps per fer-ho. I això no és gens fàcil.

Aturem-nos, finalment, un moment: si escriure és un acte per transmetre informació, que vol perdurar en el temps, llavors també és una bona manera de conèixer algú. Llegir-te com un llibre obert. Aquest és el secret, suposo: la tasca herculiana a què ens enfrotem quan escrivim no és sincerar-nos amb vosaltres, lectors, sinó la de ser conscients de tots els fragments que us deixem — alguns com un petit regal; d’altres, involuntàriament — i que vosaltres beveu amb avidesa, que us faran coneixe’ns millor del que fins i tot un sap de si mateix.

Benvinguts, doncs; aquest soc Jo.

P.D: Per cert, estic radicalment en contra de la — falsa — dicotomia entre lletres i números. L’escriptura és una eina; mitjançant-la ens expressem i transcendeix una divisó fictícia del coneixement, imposada educativament per fomentar la divisió social del treball. Avui dia, tothom qui té la potencialitat d’escriure hauria de ser capaç de realitzar-la. No existeix la legitimitat per escriure en si. Deixem-nos d’absurditats.