un cop més, he caigut

Després de la segona cita ja vaig escriure sobre tu. Vaig escriure sobre com de segura em sentia al teu costat, entre els teus braços, a la teva moto (tot i la gran por que els he tingut sempre). Tot i això, no vaig poder acabar d’escriure cap peça. Era massa aviat per sentir tant. De nou, estava caminant per la vora d’un penya-segat acaronant la brisa del mar i fent melodies amb les ones que picaven a la profunditat de la caiguda. Sentia que tenia un arnès del qual m’estirarien cap a dalt en cas de precipitar-me al buit. No sentia el risc. Després d’aquest estrepitós any en què els homes han fet el que han volgut amb mi, sentia que vibràvem a la vegada. Sentia que hi series durant molt de temps. Que em volies a la teva vora. Fèiem temps l’un per l’altre. Ens buscàvem. Jo et buscava els diumenges a l’hora de fer la migdiada i a vegades desapareixies. T’escrivia i a vegades no em llegies. Escoltava la nostra llista de reproducció fins que em vaig adonar que només ho feia jo. Que jo era l’única que ens buscava. Que jo era l’única que volia ser l’única. Que, mentre jo t’escrivia poemes, tu jugaves amb altres dones. Mentre jo planejava un estiu d’enyorança, breus retrobaments al sol i petons de comiat, tu gaudiries de totes les que com jo t’esperàvem al portal de casa. I sorprenentment no em fa tant de mal. I sorprenentment t’ho perdonaria tot. Sorprenentment, si vinguessis i em diguessis que et vas equivocar, que em vols a mi, que sí que renunciaries a les altres per mi, m’oblidaria d’aquesta setmana de rancor i tot el que les meves amigues m’han aconsellat i baixaria d’aquest tren que m’està allunyant del nostre impossible futur.