Ombres i mandarines

De tots els colors que existeixen, un en particular em ressalta a la vista. Hi ha qui diu que no és pas un color, hi ha qui el veu més com una expressió dels sentiments més funestos i durs que hom pot sentir. Hi ha, doncs, varietats d’aquest color. En totes s’hi aprecia el mateix; un buit sempre pot ser omplert amb ell i tanmateix, en un ple hi pot crear buidor. És pertot, miri on miri, ell em mira a mi.

Em crida sovint, jo l’ignoro. Al final, m’hi acabo acostant. L’olor del color taronja pot amb ell, però ell s’hi resisteix. És una guerra perduda, sap que em té. La seva elegància magna em sedueix, no hi ha dubte. Soc capaç de devorar-lo amb els ulls plens de desig. El llueixo amb orgull dia rere dia, no soc l’únic, però.

Aquestes contradiccions que em genera fan que m’agradi encara més, el perillós final al qual m’evoca on tampoc, tampoc puc desdir-me’n, d’ell; puix m’hi acompanyarà també en l’eternitat.