‘Diàlegs amb un salvatge’, del Baró de Lahontan

L’actualitat del passat i de més enllà dels marges de la civilització occidental

Pot ser atractiu un text de fa tres-cents anys per al públic d’avui? D’entrada, es podria pensar que no. Però pensem en l’ascens de l’extrema dreta, en la corrupció política o en l’alienació de l’individu en el marc d’un capitalisme salvatge. Fins i tot podríem arribar a pensar que la nostra civilització està immersa en un procés de decadència sense remei. En aquest context, un llibre com* Diàlegs amb un salvatge* esdevé vigent i especialment temptador.

Diàlegs amb un salvatge fou escrit a començament del segle XVIII pel baró de Lahontan, un noble francès caigut en desgràcia, veterà de les guerres contra els anglesos i els iroquesos al Canadà i condemnat a viure exiliat, primer a Anglaterra i després en diversos països del continent europeu. El seu pensament, molt més radical que el d’altres autors que més endavant contribuirien a configurar el corpus ideològic de la Il·lustració i de la Revolució Francesa (com ara Rousseau o Perrault), va fer que la seva obra passés força desapercebuda. Al capdavall, Lahontan defensava idees que avui podríem qualificar de llibertàries: qüestionava l’autoritat, les lleis i la propietat privada, i sostenia posicions que encara avui molts considerarien extraordinàriament avançades, quan no directament provocadores.

L’editorial Laertes recupera aquesta obra per al lector actual

A Diàlegs amb un salvatge, Lahontan s’afegeix a la crítica indígena del món occidental, un tema literari que va adquirir certa importància als inicis del Segle de les Llums. Ho fa a través del personatge d’Andario, inspirat principalment en Kondiaronk, un amic seu. Aquest fou un destacat cap Tionontati, un dels pobles que confluirien en la Nació Wendat, juntament amb els hurons i altres grups. Kondiaronk participà activament en els conflictes entre francesos, anglesos i iroquesos que Lahontan havia conegut de primera mà. Tanmateix, Andario no és un simple retrat de Kondiaronk: el personatge també incorpora trets d’altres natius que l’escriptor va conèixer, com ara iroquesos que havien estat condemnats a remar en galeres a França.

El llibre s’obre amb un pròleg extens, exhaustiu i molt il·lustratiu d’Emili Olcina, que situa el lector en el context històric i intel·lectual de l’obra. A continuació comencen els Diàlegs, dividits en cinc capítols, en cadascun dels quals Lahontan conversa, des de la ficció, amb Andario sobre diferents aspectes de la vida: la religió, les lleis, la felicitat, la medicina o el matrimoni. Al llarg d’aquests intercanvis, on l’humor està molt present, la lucidesa d’Andario resulta envejable i els seus arguments, sòlids. L’europeu, en canvi, acostuma a quedar en una posició d’inferioritat davant del seu interlocutor.

Louis-Armand de Lom d’Arce, Baró de Lahontan

Però no ens hauríem de deixar enlluernar pel que, després de tot, és una il·lusió. En realitat, és el baró de Lahontan qui xerra per boca d’ambdós personatges, vessant tota la seva amargor i rancúnia contra els qui ell considerava els seus enemics: des dels nobles poderosos que l’havien vilipendiat i escarnit, fins a condemnar-lo a l’exili, passant pels jutges corruptes que es venien als interesos dels primers. Tothom reb en aquest llibret, en especial si fa costat al poder establert. Els jesuites, per exemple, són dels que més desqualificacions mereixen, als quals se’ls acusa de sacrificar el bé comú per tal d’enriquir-se a costa dels pobres. És precisament aquí on Lahontan inicia el seu atac contra la propietat privada, una crítica que acabarà estenent a la resta de la societat, on la recerca dels diners i la creació de necessitats atempten contra la llibertat individual. No em direu que aquest enfocament no és actual, oi?

Malgrat l’estructura repetitiva d’un text al qual sovint se li veuen les costures, Diàlegs amb un salvatge és una lectura interessant per diversos motius. D’entrada, el lector agrairà l’humor dels diàlegs, les curioses anècdotes sobre la vida quotidiana dels pobles indígenes i els retrets que Andario adreça als europeus. Més enllà d’això, però, cal reconèixer el valor de l’obra en el context de la seva època. En primer lloc, perquè posa en qüestió alguns dels principis fonamentals de l’Antic Règim, un sistema que començava a mostrar signes d’esgotament. En segon lloc, perquè també sotmet a crítica alguns dels pressupòsits del paradigma que acabaria substituint-lo, com ara la confiança en la raó. Finalment, Lahontan defensa idees que, en el seu temps, devien semblar escandaloses: la igualtat sexual entre homes i dones, la despenalització de l’adulteri femení o la normalització de les relacions sexuals abans del matrimoni. El seu és un discurs vitalista, amb ressons epicuris i llibertaris, en què la llibertat i la felicitat neixen d’obeir els impulsos naturals de l’individu.

En els temps foscos que vivim, aquesta lectura hauria de servir-nos per guanyar perspectiva i no cedir terreny en aquelles conquestes que tant ens han costat aconseguir com a societat.

Altres llibres de Laertes que també et poden interessar:

[embed]‘Enemic meu’, de Barry B. Longyear Una novel·la curta que ens convida a superar l’odi racial i cultural en clau de ciència-ficciómedium.com

[embed]‘Quins somnis vindran’, de Richard Matheson On l’autèntic terror substitueix la ficció del Malmedium.com

[embed]‘Els salzes’, de Algernon Blackwood Laertes nos trae la mejor obra de horror sobrenatural según el padre del horror cósmico, H. P. Lovecraftmedium.com