Temple Haedong Yonggungsa

El silenci de la llum

Em desperta el silenci profund de l’habitació.

Els matins tenen quelcom de màgic, un encant únic.

Les primeres hores del día són testimoni de la transformació que succeeix quan els raigs de llum daurats apaguen l’ombra de la nit.

Miro el rellotge, són les 6h11.

M’aixeco sense fer soroll, agafo les meves coses, obro la porta amb molta delicadesa. Tot i així, quan deixo anar la maneta de la porta el dispositiu electrònic emet una musiqueta per confirmar que està ben tancada.

Em dirigeixo a l’ascensor i baixo a la 4ta planta, em canvio al bany de dones i després surto per agafar el bus. És la primera vegada que surto sola sense conèixer el lloc al que em dirigeixo.

Tot i que la ciutat ja no dorm, el silenci m’acompanya i em submergeix en un vaivé de reflexions.

Els cotxes i els vianants es dirigeixen a destinacions desconegudes, amb moviments que ignoro perquè formen part de l’escenari d’allò que a primera vista es quotidià i alhora tan estrany…

“Soc jo el fantasma? O ells ?”

En tot cas, crec que el silenci es en mí i el vull protegir durant el meu camí cap al temple.

Agafo el bus que fa un trajecte d’una hora i quan arribo em toca pujar un camí amb arbres replets de teles d’aranyes que m’impressionen per la seva dimensió.

Arribo a l’entrada del temple i no sé si entrar o no, aquest cop sí que no hi ha ningú i el silenci sona molt fort, sona tant fort que el puc sentir a través de la tardor que ha tenyit les fulles dels arbres acompanyada d’un vent lleuger.

L’entrada sembla una porta oberta; té dos pilars pintats de color marró coure amb motius de mandales de colors i un sostre amb taulades fosques. Encara que sembla una porta oberta, tinc l’impressio d’haver de demanar permís, com si fós una intrusa i hagués de tocar una porta transparent.

Després d’un temps, decideixo passar. Les canyes de bambú dibuixen un camí de pedres que fa pujada, m’hi endinso i m’impregno d’aquesta sensació de no saber ni on soc, i d’alguna manera, ni on vaig.

Al principi temo que alguna aranya decideixi caure sobre els meus cabells i m’ajupo per si de cas, i llavors m’adono que sobre canyes de bambú no hi ha cap aranya.

De cop escolto el murmull del mar, em deixo abraçar per el so de les onades fins que el trobo, blau, serè, brillant. El mar es el bressol del temple que guia el despertar de la consciència.

Baixo les escales i em deixo captivar per l’encant que ofereix la imatge d’aquest lloc màgic. Un pont que travessa les onades em porta al temple que guarda la pau.

Temple Haedong Yonggungsa

• Katibah Koan