L’amor passional a Maria Rosa

Com a una gran part de les obres d’Àngel Guimerà, la passió amorosa esdevé la vertebració de l’acció teatral, motivades per la sensualitat i els impulsos íntims dels personatges. Aquest fet provoca una complicació dins el context teatral i ens endinsa al context teatral, a la història i a les contradiccions internes dels personatges.

Sovint les passions es complementen amb un moment temporal concret, com l’albada, al tard o quan es fa fosc. Aquests moments representen moments íntims que atorguen als personatges la cobertura necessària per sincerar-se amb l’entorn, algú, o a si mateix.

També, en el poc espai en què es desenvolupa l’escena, coexisteixen una diversitat d’elements que intensifiquen la passió dels personatges; l’animalització, el dolor, el plaer, el foc, la dansa, l’alcohol… Tots els elements formen la recepta ideal perquè els personatges evoquin les seves intencions. De fet, aquesta mescla provoca la reacció de possessió amorosa entre Maria Rosa i Marçal. Malgrat que aquesta tendència possessiva formi part d’ambdues parts de la relació, en Marçal és qui el fa més explícit i el rol imperant en el ritme i l’evolució de la relació. Per acabar de resumir aquesta dèria d’en Marçal cap a la Maria Rosa és quan confessa el seu amor que diu que l’estima com un boig. En canvi, la Maria Rosa el viu “patint com una condemnada”.

Malgrat que la Maria Rosa es mostri passiva pel que fa a la seva relació amb en Marçal, ella manifesta el seu desig cap a en Marçal a través dels somnis, els quals els intercala amb la realitat, on fa palesa la seva intenció d’entregar-se a ell. La Maria Rosa es mostra únicament activa en una relació en el seu primer matrimoni, amb l’Andreu. Això ho descriu en l’escena en què explica com va clavar una agulla en un gra de raïm i mentre l’Andreu fa la verema, se la clava. Des d’aquell moment …”se li va quedar, per ésser meu tota la vida!”.

Més enllà de la parella principal, ens trobem un altre matrimoni que té una dinàmica semblant i encara més explícita, la de la Tomassa i en Quirze. Aquest matrimoni es relaciona mitjançant la degradació tant física com psicològica de l’altra parella. És tan violenta la seva relació que arriben a abusar físicament un de l’altre. Així i tot, al final el matrimoni ho soluciona amb una rialla i ho justifiquen amb el motiu que és precisament pel fet de ser violents i esquerps entre ells, que es varen casar. Tenen aquest funcionament matrimonial tant arrelat que quan algú hi vol aportar la seva opinió, el fan fora. Tot això es pot veure en la segona escena de l’obra, en què en Badori intenta separar-los i surt malparat.

En definitiva, l’estructura relacional entre els integrants d’un matrimoni en l’obra de Maria Rosa d’Àngel Guimerà es regeixen per una barreja de dolor i de plaer, de contraris. Això provoca que esdevinguin complicades, crues i fins i tot, de vegades incòmodes. No se’ns ha de fer estrany que aquesta dinàmica tingui una forta presència en aquesta obra, atès que precisament és aquest detall el que trobem sovint en les obres de Guimerà.