a partir de demà

4 de novembre del 2025

trobar a faltar i trobar a faltar i trobar a faltar. això és el que he fet en els darrers anys, sobretot en els darrers mesos. avui, m’he despertat d’un somni en què la Titi estava aquí, dormint amb mi. durant un segon no m’he mogut per no despertar-la. després, m’he posat a plorar. hi ha nits en què somio amb una carta i sempre em fa por llegir-la. normalment, somio amb aquell algú amb qui hi hagués donat tot per tenir un parell de nenes, i no sé de biologia i si preval els gens de la mare als del pare o la probabilitat de què surtin verds tenint-los jo marrons, però sé que haguessin tingut els seus ulls i cabells i els meus clotets. ploro escrivint això.

he hagut d’aprendre a conviure amb el buit de qui he perdut o ha marxat. somio sovint amb ells, amb la tieta i l’àvia. trobo a faltar l’Alex, l’he de veure més sovint.

acostumo a passar molta calor quan dormo al llit de casa i crec que és algo bo perquè hi va haver nits en les quals em pensava que moria de fred. m’he hagut de desacostumar en pensar que aquell algú m’abraça a les nits. de forma activa trenco el pensament i toco de peus a terra. no sempre que dormíem junts ho feia i a mi em feia por fer-li massa petons a l’esquena i desvetllar-lo. ara, potser, em penedeixo de no haver-lo fet obrir els ulls amb la calor de la meva boca contra la seva pell. mai més podré fer-ho. ho he triat així. segurament ho continuaré trobant a faltar sempre que hi pensi; cada nit en anar-me’n a dormir.

estimo molt, per això trobo a faltar. és el que em recordo. tan sols m’agradaria que hi fossin aquí avui i trobar-los a faltar a partir de demà.

els seus ullets verds

Alina Olaru